I si no calgués que haguessis vingut?
Si, finits com som, ja fóssim prou essent així,
resignadament mortals,
afamats de poder, incendiats de desig,
superbs, irats, descoratjats, envejosos,
i ho acceptéssim com un fet que no demana
redempció ni revolta?

El Teu fred al pessebre, en va,

la Teva mort a la creu, en va,
el teu haver-te lliurat tan plenament a la Paraula,
també en va ...
O sembla que així sigui:
tants pensaments per als regals i les vacances
i tan pocs per a Tu? que no ho veus?
i tan pocs per als Límits, per al Misteri,
per a la Incògnita, per al Sentit.

Pressa, soroll, imatges,
naufragi en un excés de veus que ho arrasa tot,
que asseca la tendresa amb una ventada
i ofega les cançons de Nadal
en un oceà de cançons que t'ignoren:
això podem oferir-Te, avui.

Però vine, vine si vols, una altra vegada:
hi ha tantes coves dintre nostre encara
que estarien felices d'allotjar un Naixement,
tanta buidor atapeïda de runa
que acolliria de cor un bou i una mula
per poder-hi sentir un nou infantament.